Primer president de l’Agrupació de Productors Cinematogràfics Independents (ara PAC) i productor interdisciplinar (participà en més de 120 títols) ha mort el divendres 13 d’abril a Sant Cugat als 83 anys. Per recordar-lo us deixem la glossa que va fer Antoni Kirchner l’any 2015 amb motiu de l’homentage de l’Associació Gent de Cinema.

UN PRODUCTOR ANOMENAT JOSEP ANTON PÉREZ GINER

Un dia, la direcció de l’ESCAC, va demanar-me si volia fer una xerrada als alumnes de primer curs per si podia convèncer a algú d’ells perquè estudies per productor. N’hi havien pocs que triessin aquesta branca de la cinematografia. Tots o quasi bé tots, volien ser directors, fer una pel·lícula i alguns fer “la seva pel·lícula”…

Recordo que quan vaig obrir la porta de l’aula vaig notar la mirada de 60 joves que semblaven interrogar-me sobre què els diria. I més que dir, per començar, vaig fer una pregunta. Una mena d’enquesta ràpida. Vaig demanar que aixequessin la mà tots aquells que desitjaven ser directors. Un munt de mans es van alçar. Procurant mantenir la meva seriositat vaig contar-los: uns 40 sobre 60! Després vaig demanar pels que somiaven ser operadors de càmera. Uns 7! I guionistes? 9. I… productors? Quans de vosaltres voldríeu ser productors? Aleshores vaig veure 4 o 5 mans no gaire alçades, una mica entre tímides i avergonyides i que tots els demés miraven amb una expressió entre burleta i compassiva… I amb veu forta i contundent vaig bramar: I us penseu que… el dia de demà… aquests 4 companys us donaran de menjar a tots els demés? Perquè, no ho oblideu, vosaltres potser arribareu a dirigir pel·lícules, però ells… ells en seran els propietaris!

Això, també, és ser productor…

Amb disset anys, i mentre estudiava dret i professorat mercantil a Madrid, el valencianet Josep Anton Pérez Giner començà a treballar en el cinema. El passat setembre va complir el vuitantè aniversari i en fa seixanta-dos com a productor, primer amb residència a Madrid, encara que rodava i per tant treballava a tot Espanya, i des del 1972, a Barcelona. Ha intervingut en més de… cent-vint títols! com a …meritori de producció, regidor, ajudant de producció, cap de producció, director de producció, productor, productor executiu, productor associat, coproductor financer, delegat de producció, director general de producció, disseny de producció, coproductor executiu…

De tots aquest 120 films… diu que se’n sent responsable d’una vuitantena; una col·lecció força eclèctica, amb obres tan emblemàtiques com “Juguetes rotos” (Manuel Summers, 1966); “La vieja memoria” (Jaime Camino,1978); “Companys, procés a Catalunya” (J.M.Forn,1979); “La quinta del porro” (Francesc Bellmunt,1980);  “El pico” (Eloy de la Iglesia, 1982); “L’escot” (Antoni Verdaguer, 1987); “Latino Bar” (Paul Leduc, 1991) o “Mones com la Becky” (Joaquín Jordá i Núria Villazan, 1999). Ell no ho dirà mai i… fins hi tot potser no li agradarà massa que ara jo ho digui, però molts dels directors catalans que han fet i encara fan cinema… li deuen tot a aquest senyor i, potser alguna vegada, quan ja no l’han necessitat per sobreviure…li han negat el pa i la sal. Però, a qui no, oi, amic meu?

Tal com he dit, va debutar amb disset anys, en “El beso de Judas” (Rafael Gil, 1953). Estudiava a Madrid i necessitava guanyar diners per enviar-los a la família. Com que el seu oncle era en Vicente Escrivà, que tenia una productora que es deia Aspa PC, va entrar en aquest primer llargmetratge com a meritori… un meritori que en realitat – diu ell- era un “traïdor”… sí, un “traïdor” …un que atenia a la demanda de “trae un café, trae un refresco”; un “traïdor”…

Sembla ser que, al principi, no tenia cap vocació. S’hi va ficar en això del cinema perquè necessitava una font d’ingressos, però… amb el temps …amb el temps es va enamorar del cinema i el que va començar com una ocupació es va anar convertint en una autèntica passió… una passió per la qual va anar pujant per l’obligatori escalafó del Sindicat Vertical : treballar en quinze llargmetratges abans no li donessin el títol de cap de producció…

Pérez Giner al cinefòrum de PAC

Es trasllada a viure i treballar a Barcelona i el primer film en el que intervé és “Cabezas cortadas” (Glauber Rocha, 1969). D’aquesta època ens coneixem. Vaig estar vinculat a aquesta pel·lícula mitjançat en Pere Ignasi Fages que n’era un dels promotors. Però, el més important per a la carrera d’en Pérez Giner, no va ser que em conegués a mi sinó la coneixença, en aquell rodatge, de l’anomena’t “papa negre del cinema espanyol”, el també valencià Ricardo Muñoz Suay…

Amb ell va tirar endavant un projecte que potser no va ser prou valorat en el seu moment. Amb el paraigües del grup MPI (Motion Pictures International) van intentar crear una empresa a l’estil de la Hammer anglesa. És a dir, una autèntica Fábrica de producció de cinema de gènere, en aquell cas de cinema de terror i westerns.

Les pel·lícules que rodaven estaven ja amortitzades abans de la seva estrena doncs es venien molt bé a l’estranger. Països com Alemanya, Japó, Sud Àfrica i els mateixos Estats Units les compraven a molt bon preu…

Mai, en la història de la cinematografia espanyola, s’ha pogut superar aquest flux d’exportacions des de una sola productora. Era una mica la fórmula de les productores nord-americanes, tenir assegurat el mercat exterior abans d’iniciar el rodatge.

Però no tot eren films de terror. També es rodaven documents com “La nova cançó” (1976)   i “Canet Rock” (1977) de Francesc Bellmunt que, encara avui, resulten útils per veure i analitzar cóm vivíem els nostres somnis d’esperança i de joventut…

Furgant, furgant, he trobat diverses entrevistes que al llarg de la seva carrera li han fet al nostre amic i, en una d’elles, li preguntaven per una altra de les particularitats de ser productor: la de donar suport a nous valors, a autors poc o gens coneguts. En més d’una ocasió en P.G. va donar la primera oportunitat a directors que després han fet una carrera i que avui ningú discuteix el valor autoral que han suposat per la ficció catalana. Em refereixo als Bellmunt, Ventura Pons, Jordi Cadena. La pregunta que li feia el periodista era en què es basava a l’hora de contractar-los. La resposta forma part de les peculiaritats del homenatjat:

“Em basava… en la intuïció. Veia que tenien talent, una certa frescor, i confiava en ells. Per exemple, a en Bellmunt el vaig veure en la seua intervenció a “Pastel de sangre”, una pel·lícula d’esquetxs, i li vaig proposar de fer-ne una amb mi, d’acció, que va ser Robin Hood nunca muere” (1974). Després, quan va voler fer una obra més personal, com “La nova cançó”, jo li vaig donar suport, igual que amb “L’orgia” (Francesc Bellmunt, 1979), i vam continuar treballant junts en altres títols”.

En aquells anys el productor se la jugava… En més d’una ocasió ha dit que mai va perdre diners… perquè no n’ha tingut mai, per això no en podia perdre. El que va fer va ser fundar societats, productores i aconseguir accionistes i financers. Totes, o… pràcticament totes, les pel·lícules que ha produït, s’han acabat amortitzant. Potser es poden comptar amb els dits d’una mà els films que no han recuperat tota la inversió…

“Ara es diferent. Avui dia, abans de començar un film, ja se sap el que es guanyarà. El concepte de productor, tal com jo l’entenc, era fer una pel·lícula amb risc, com quan vaig fer les primeres pel·lícules en català, sense cap subvenció”. Era una manera de treballar diferent: els Querejeta, Megino, Andrés Vicente Gómez, o més abans, encara, com els Benito Perojo, Cesáreo González, tenien… un altre tarannà.

Se la jugaven i el seu fracàs o èxit era només seu: ara no, ara qui decideix és el senyor de la televisió. Ara, el productor no decideix, només fa un treball de gestor de prebendes i subvencions. El productor és un simple senyor que proposa coses i són les televisions les que trien els projectes que tiraran endavant i els que no……

Penseu que el 60% aproximadament del cost d’una pel·lícula prové de la televisió; si no hi pots comptar, no pots tirar endavant el projecte…”

Per això, en aquests anys de crisi, si les televisions tanquen l’aixeta i les subvencions arriben amb comptagotes… la producció ho pateix de valent.

Està a punt de finalitzar aquesta mena de tràiler imaginari amb el que he intentat recordar, breument, alguns fragments de la carrera del nostre homenatjat. Abans d’acabar torno a aquella enquesta que un dia vaig fer a l’escola… i voldria preguntar-li a en Josep Anton per què ha estat productor i no director.

No, no cal que ens ho diguis. És una pregunta retòrica perquè he trobat la teva resposta escrita en algun paper: Deies: “Perquè l’ofici de direcció em sembla molt frustrant. En canvi, m’hauria agradat treballar en fotografia o so, però no em sentia preparat”. L’ofici de director el trobava frustrant! No es pot negar que en aquell xicotet hi havia fusta de productor. I així ho ha demostrat.

I per això, aquesta nit, els seus amics li lliuren aquest premi a la seva Dedicació al Cinema…!

Barcelona, 13 de març de 2015
Antoni Kirchner

1 comentari

  1. Pingback: 40è Aniversari PAC | Productors Audiovisuals de Catalunya | PAC - Productors Audiovisuals de Catalunya

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close
Go top