Dins del marc del Festival de Sitges, diversos professionals del sector, van presentar la guia “Quant val una pel·lícula?”. Aquesta publicació de l’Ajuntament de Sitges i el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, presenta un conjunt de reflexions sobre la taxació d’un producte audiovisual. Us deixem un breu resum del que es va comentar durant la presentació:

Es pot predir un patró de vida d’un film?

Mitjançant Forecast, una eina theatrical d’analítica de dades que es nodreix del BigData, es pot valorar si val o no la pena intervenir en una pel·lícula mitjançant uns paràmetres bàsics.

«En general, el mitjà audiovisual, i en particular el cinema, no hauria de ser aliè a l’aplicació del big data com ja passa actualment i de manera satisfactòria en d’altres sectors. En aquest sentit, ComScore compta, a dia d’avui amb un acord de col·laboració amb l’empresa Gower Street Analytics per al desenvolupament d’una eina anomenada FORECAST, que ja treballa en aquest sentit».  – David Rodríguez a “Quant val una pel·lícula?” (p.36).

Això es fa a EUA i aconsegueixen tenir una capacitat de predicció sobre la rendibilitat d’una pel·lícula prou fiable, això sí, Forecast no treballa amb plataformes. Es per això, que hem de ser conscients que aquesta eina és una ajuda, però no és una solució del tot fiable. L’èxit d’un producte depèn de l’experiència que ofereix a l’usuari, no del producte en si, és per això que les estratègies clàssiques segueixen funcionant. Podem predir, per exemple, que el primer cap de setmana de bon temps és una catàstrofe per a les taquilles, igual que el primer cap de setmana de fred és un èxit rotund.

«L’ús de mètodes predictius, basats en algoritmes big data, no és res de nou dins del sector cinematogràfic (almenys en el context de la producció nord-americana), però sí ho és que s’emprin per valorar el risc d’inversió en els llargmetratges per part de les entitats financeres. Algunes firmes pioneres en aquest tipus de programaris, com Epagogix, han analitzat la viabilitat econòmica d’un projecte pràcticament des de la fase de desenvolupament (partint del guió sempre o, amb major probabilitat d’encert, comptant ja amb una proposta de talent artístic incorporat)». – Mònica Garcia a “Quant val una pel·lícula?” (p.7).

 Hi ha actors que siguin garantia?

A Espanya marca més el director, encara que actors com Luis Tosar o Mario Casas són taquilla assegurada. En l’actualitat, ens veiem amb un fenomen que anys enrere hagués estat impossible de preveure, i és que el fet que una pel·lícula no triomfi en el cinema no significa que no pugui ser bona per a la televisió. Veiem que el valor del producte canvia segons el sector de venda en el qual se l’exposi, així doncs veiem que cada cop més es treballa per al  VOD.

«El comportament de la taquilla en una projecció temporal té un valor decisiu en l’estratègia de llançament, però segueix havent-hi valors intrínsecs d’un llargmetratge (un determinat actor o gènere, per exemple), que també han d’influir en un millor o pitjor trajectòria. Per descomptat, sempre ha estat així. És a dir, sempre hi ha hagut directors amb capacitat de reclam com l’Spielberg, Almodóvar o Bayona, per exemple. O actors com Tom Cruise, Brad Pitt o Luis Tosar, que resulten especialment atractius per al gran públic». – David Rodríguez a “Quant val una pel·lícula?” (p.37).

Les distincions de festivals afecten al valor de les pel·lícules?

Només els guanyadors veuen augmentat el seu valor, la resta segueixen un recorregut discret. L’animació i la comèdia, per exemple, han tingut un «boom» tant de producció com de consum incentivat a partir de pel·lícules com “Ocho Apellidos Vascos”, que va obrir el camí a la comèdia espanyola. També tenim el cas de Warner amb pel·lícules com “Expediente Warren” o “La Monja”, que sent pel·lícules de gènere, de no gaire bona qualificació, li donen un punt de valor al gènere. El cinema de terror és molt car i sol estar produït per majors que inverteixen en P&A, per això en els casos en què es veuen produccions com REC, o les comentades anteriorment, és quan queda demostrat que la fanbase del gènere són una audiència realment fidel, cosa que a Espanya és difícil d’aconseguir i això cal valorar-ho. Hi ha molt poques estrenes mitjanes, “Mary Shelley”, per exemple, ha estat una de les millors estrenes independents de l’any. A més, cal tenir en compte que aquest estiu no hem tingut casos de «sleepers», ja que tot han estat grans estrenes. 

Es poden predir les audiències?

La implementació de les intel·ligències artificials en els algorismes del Big Data, indiquen la competència directa del producte audiovisual que ens ocupa. Normalment no convé estrenar amb una mateixa audiència potencial. Per això, és més fàcil preveure quan no estrenar que quan fer-ho. Tot i que cada vegada hi ha més patrons de conducta i més complexos, això complica el càlcul de retorn. Podríem concloure dient que és més complicat distribuir al teu propi país que internacionalment.

«En el vell continent la predictibilitat del comportament de les audiències és una mica més complexa, deixant com a excepció països amb hàbits de consum cultural arrelats (nord d’Europa) o taquilles protegides com en el cas de França. Si ens enfrontem al mercat espanyol aquesta es caracteritza per la volatilitat i, en ocasions, gairebé un component d’atzar, a tenor de les opinions dels professionals que operen al territori». Mònica Garcia a Quant val una pel·lícula?” (p.8).

Més informació de PAC

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close
Go top